CATERINA ALBERT I LA MÚSICA*
Parlar de Caterina Albert i la seva relació amb la música va més enllà dels molts o pocs coneixement de la gramàtica i tècnica musicals que pogué adquirir. De seguida veurem perquè.
En el temps de l’autora, intel·lectuals i escriptors modernistes van submergir-se en diversos camps de les arts. Ells mateixos es referien a “l’artista total”, creador que practicava diferents expressions artístiques .
La fascinant personalitat de Caterina Albert engloba diverses disciplines artístiques a banda de la central, la literària. No solament ens trobem davant d’una escriptora, novel·lista dramaturga i poeta i també pintora en el vessant creatiu; sinó també davant d´ una arqueòloga, folklorista i investigadora. D’aquest polifacetisme del seu temps, Caterina Albert n’és un dels exemples més atractius.
Caterina Albert no rebé una escolarització gaire acurada. Filla de una família de propietaris rurals de l’Escala, se li oferí una educació corresponent a una noia de la seva època. Va ser alumna de la Sra. Gràcia Amer de l’Escala fins el 1883, aproximadament. Després va anar a un pensionat de Girona, on hi estigué una any. Allà va aprendre francès i piano i allà també se li des vetllà l´ interès per conèixer món i llengües que va aprendre de manera autodidacta, a base de diccionaris i gramàtiques, (com havia fet Leopardi en el seu Recanati natal). Més tard va aprendre flauta travessera (instrument bastant insòlit per a una noia en aquell temps) amb Rossend Mercader.
En les seves estades a Barcelona assistia al teatre, a concerts corals, de música de cambra i simfònics, ja fos al Palau de la Música Catalana, ja fos a Belles Arts, així com a les funcions d’òpera de Liceu .Veiem doncs que era una bona melòmana. Lluís Albert, músic i nebot de Caterina Albert explica que va deixar d’estudiar el piano perquè cada vegada que es posava a tocar, es moria algun familiar. L’explicació d’això pot ser que llavors es portava dol durant molt de temps.
Pel que fa als gustos musicals de Caterina Albert , podríem dir que es mantenien en un cert equilibri. No tenia fílies ni fòbies molt marcades. Estimava tant la música d’aquí (Morera, Garreta i Vicenç Bou, entre d’altres) com la forastera (no oblidem que era una entusiasta wagneriana).Amb Morera va tenir una relació de profunda i mútua admiració. Enric Morera estava molt introduït en els cenacles literaris del Modernisme. Coneixia Maragall, Guimerà Rusiñol, Massó i Torrent, Vallmitjana i Ignasi Iglèsies. A banda de dedicar-li una poesia en el dia de Sant Jordi de l’any 1922, on exalta el geni musical de l´art català de Morera, aquest li va proposar de escriure un llibret per a una òpera que, per les raons que fos, no es va poder dur a terme. Aquest projecte havia il·lusionat molt Caterina Albert.
Quant a Juli Garreta, es pot copsar l’estima que Caterina li tenia, a ell i a la seva obra, en el poema “En la mort de Juli Garreta”, en el qual fa palesa la importància de la música per al poble de l’Empordà, amb la seva identificació amb els “laments tendres de la tenora”.
Però sobretot el que és sorprenent i d’un valor incalculable és la seva vessant musical realment rellevant: la de recol·lectora i compiladora de cançons i rondalles populars, a més de ressuscitar el contrapàs, antecedent de la sardana.
De cançons en va recollir unes cent, entre ella, la seva germana Amèlia i la mare d’ambdues, Dolors Paradís i Farrés.
D’on li venia aquesta dèria que mantingué encesa tota la vida? Trobem la resposta en els seus ancestres, per una banda. La seva àvia, Caterina Farrés li va transmetre molts coneixements i una gran riquesa cultural basada en el saber popular. Com diu Lluís Albert, “la nostra era una família tradicional catalana, que educava els membres més joves de la família llegant-los els coneixements de la seva cultura popular, transmesa de generació en generació.” “A la nostra casa pairal de l’Escala sempre hi ha hagut una marcada complaença per mirar enrera, rendint-se en aquest sentit com una mena de culte al passat. Aquest era el tema predilecte de les converses que vaig escoltar en la meva infantesa”. Certament doncs, l’”entourage” era propici per a l’adquisició de referents folklòrics de la terra, rebuts per via matrilineal. Però el do i l’ànsia de coneixement també s’havien desvetllat en ella des de ben joveneta.
En el Cançoner de l’Empordà, Lluís Albert ens diu que ella sempre havia guardat amb molt de respecte els coneixements adquirits a casa i al carrer, en un context molt allunyat de l’escola, que detestava. A poc a poc, va escoltar la remor de la poesia de la terra, com feien els druides des que podien començar a compondre poesies després de vint anys d’escoltar les dels seus ancestres, dels quals ella fa referència a Solitud.
Comenta també Lluís Albert que la ingènua espontaneïtat del romancer popular la captivava. En preguntar-li en una ocasió un entrevistador quin era el seu poeta preferit respongué: “El Poble”.
Ella considerava el poble i n’estava agraïda, ja que d’ell n’havia après totes les ensenyances de les quals havia tret més profit. Oliver i Rabassa comenta, al respecte: “Esbalaeix de pensar que la riquesa, la superabundància del lèxic de què gaudia, l’hagués obtinguda de l’àvia i dels masovers i mossos de les finques dels districtes de l’Escala i de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma”. En referència a aquesta faceta, Lluís Albert ens recorda que Caterina Albert era” l’arxiu vivent de la comarca.”
Des del 1943 va tenir una estreta relació amb la seva tieta i padrina, de la qual va transcriure “amb la veu rogallosa pels anys i tremolosa pel sentiment que hi posava”, moltes cançons populars que després s’han recollit i editat en “El Cançoner de l’Empordà”. Són quaranta- sis cançons, dues de les quals, que són al final a mode d’apèndix, són compostes enterament per ella, lletra i música, imitant l’estil popular. Són” La Filadora” de 1897 i “L’Hereu” de 1900. Van ser trobades per l’altre nebot, Francesc, quan el cançoner ja estava a l’impremta, el 1994.
La inquietud constant per autoeducar-se i créixer en coneixements la portaren a relacionar-se amb artistes i intel·lectuals de l’època a qui ella denominava ”mestres”. Mantingué relació epistolar amb Narcís Oller i Joan Maragall, amb Clementina Arderiu, Carme Karr i Narcisa Freixas així com amb d´altres. Amb Carme Karr va col·laborar a la “Tralla” amb el poema “L’enamorat a l’enamorada” el qual va ser musicat per Carme Karr. Es publicà en l’esmentada revista l’any 1907. La també polifacètica Karr havia musicat bastants poemes d’Apel·les Mestres de Garcés i d’altres poetes. Carme Karr tenia una especial gràcia en la sil·labització i harmonització dels poemes a més de coneixements musicals bastant profunds.
Sempre interessada pel folklore, Caterina Albert va cartejar-se també amb folkloristes catalans de la talla de Rossend Serra i Pagès, Valeri Serra i Boldú, Joan Amades o Aureli Capmany. Moltes vegades, aquests folkloristes la reclamaren com a compiladora o recol·lectora de cançons, algunes de les quals era capaç de transcriure. No se’n considerava de folklorista, però com ella mateixa deia: “Tenia compromís contret d’entregar en lo curs d’aquest any dos llibres grossos, complerts, dos noveletes regulars, articles per a revistes i periòdichs, una conferencia extensa y no se quantes coses mes de les que ni vull recordar-me´n”. Podem apreciar en aquest comentari la capacitat de treball i la gran energia que desplegava.
Amb el temps, Caterina Albert va anar prenent consciència de què era el folklore. Destaca Luís Albert que “La meva padrina era com una vestal que vetllava la perdurança dels records del passat, però no solament en l’àmbit familiar, sinó en el col·lectiu.”
Fins ara hem vist la vinculació familiar que aquests coneixements li aportaren, però ja entre 1925 i 1926 havia col·laborat en una recopilació de vuitanta cançons populars que conté el fons Gallardo-Matheu integrat en els materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. En aquest ocasió fou col·laboradora, ja que tota la feina de dictat la feu l’Amèlia que tenia una afinació molt acurada. És el recull de 80 cançons populars de l’Empordà. La majoria van acompanyades de breus anotacions que expliquen la funció de les cançons com succeeix en el posterior Cançoner de l’Empordà de Lluís Albert, ja comentat. En una carta del 1906 enviada a Rossend Serra i Pagès diu Caterina Albert que “de joveneta fins havia comensat á recullir cansóns.”
Moltes de les cançons compilades tan en el Cançoner Popular com en el de l’Empordà ofereixen la particularitat que el setè grau de l’escala major es presenta rebaixat en un semitò cromàtic, en forma d’alteració accidental. Això mostra que és un arcaisme procedent de l’escala hipofrígia grega, perpetuada a través del cant gregorià. A tall d’exemple es poden citar “Don Dalmau”, molt semblant a la cançó de Narcisa Freixas ”Buquica, el gran lladre”.
Per a tot aquest bagatge que l’autora posseïa, no és d’estranyar que en la seva obra literària apareguin constantment moltes cançons i rondalles populars. A tall d’exemple, al drama rural “Idil·li xorc” on a rel del casament de la parella protagonista transcriu “El poll i la puça”, cançó popular que es cantava molt en els enllaços de nuvis granats a la comarca, com és el cas en aquest relat.
Solitud està plena de rondalles populars. Als capítols 6è, Rondalles, al 7è, Primavera i al 9è, Gatzara. No faré referència aquí perquè fóra exhaustiu i ja no pertoca a l’àmbit estrictament musical. Cal dir però, que el significat del simbolisme que fa de les rondalles Caterina Albert, fan que aquest corpus del saber popular es dimensioni històricament fent- nos conèixer el substrat de la paraula i la música d’un poble, el seu. Al respecte, comenta J. Castellanos una reflexió interessant: “La novel·la estableix un ampli joc de relacions entre la subjectivitat de la protagonista i el seu entorn, de tal manera que va construint una autèntica simfonia de motius que van prenent significació en relacionar-se uns amb els altres. Tota cosa estada havia de deixar senyal, se’ns diu. S’hi fa ús, doncs, de la tècnica del leit-motiv, en la creació d’una autèntica simfonia de motius que va creant, entrelligant-se uns amb els altres, apareixent una i altra vegada, tot un conjunt de referències significatives que donen a la novel·la un gruix extraordinari. Gabriel Ferrater parlava de la utilització dels recursos derivats de la revolució wagneriana. És, al capdavall, la via que li permet assolir un pla simbòlic capaç d’integrar una realitat concreta i definida.”
Aquestes són algunes de les aportacions de Caterina Albert al folklore musical. Existeixen també reculls d’adagis i d’altres rondalles que també cal assenyalar però en els que no aprofundiré per la mateixa raó esmentada abans.
Tanmateix i com a conclusió es pot afirmar que els treballs de Caterina Albert en aquest àmbit són importants. És més, diria que són tan importants com a feina i documentació com els duts a terme per Kódály i Bártók en altres contrades europees. I ho són perquè representen eines d’estudi per conèixer la cultura popular de Catalunya, en concret de l’Empordà. Gràcies a ella i al compositor Lluís Albert entre d’altres, des del 1994 alguns d’aquests treballs, inèdits fins ara han començat a publicar-se. És bo que així sigui, per valorar i conèixer Caterina Albert en aquest aspecte.
Com refereix Clementina Arderiu, Caterina Albert “era enèrgica i feia afirmacions rotundes”. Només amb aquesta gran energia i capacitat de treball alhora, es pot entendre el compromís d’aquesta gran artista.
L’encarnació de “cantar és ser” de Rilke es manifesta en Caterina Albert d’una manera literal com a poeta en el sentit més ampli del terme i com a part del corpus poètic de les seves arrels, en la consciència de pertànyer a un poble i a una terra que ella tan estimava.
©Mònica Pons i Barrera
novembre 2005
MÒNICA PONS
Mònica Pons és Professora Superior de Piano, Llicenciada en Filosofia, pianista en actiu i professora de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels.
*Aquest article és la ponència presentada per Mònica Pons en el "Simposi Caterina Albert. Cent anys de Solitud"
celebrat a Barcelona el 18-19 de novembre, organitzat per Residència d'Investigadors, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, sota la coordinació de Marta Pessarrodona i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, dins dels actes de l'Any del Llibre i la Lectura 2005